En el món de la comptabilitat, cada país adapta les seves normatives per reflectir les necessitats i el context econòmic locals, tot i que en molts casos també es solen tenir en compte els estàndards internacionals, bé per coherència global o bé com a punt de partida. El Pla General Comptable d’Andorra (PGCA) i el Pla General Comptable Espanyol (PGCE) ofereixen un bon exemple d’aquest equilibri entre normes locals i internacionals. Aquest article examina de manera específica aquesta casuísitca, i com es materialitzen les diferències en termes comptables clau. Per a facilitar la comprensió, s’han llistat les principals diferencies comptables segons les tipologies d’actius.

Actius Fixos
PGCA: A Andorra, el tractament dels actius fixos es centra en una valoració prudencial que pot permetre mètodes de depreciació més flexibles adaptats a les necessitats de l’empresa. Això permet a les empreses adaptar-se millor a les fluctuacions econòmiques petites que poden ser més freqüents en economies més petites o més aïllades.

PGCE: A Espanya, la depreciació dels actius fixos està rigorosament regulada, amb taulas d’amortització que proporcionen guies específiques basades en la vida útil estimada dels actius. Això reflecteix un enfoc més estructurat, alineat amb les pràctiques de la Unió Europea i les NIIF.

Existències
PGCA: El tractament d’existències sota el PGCA permet diverses metodologies de valoració, incloent FIFO (First In, First Out), LIFO (Last In, First Out), i el cost mitjà ponderat. Això proporciona flexibilitat a les empreses per escollir el mètode que millor reflecteix la seva situació financera i pràctiques de negoci.

PGCE: En contrast, el PGCE ja fa temps que va eliminar l’ús de LIFO com a mètode permissable per la valoració d’existències, en línia amb les NIIF, que no permeten LIFO perquè pot portar a manipulacions de guanys. Això mostra un compromís més ferm cap a la transparència i uniformitat en la valoració d’inventaris, fet que resulta especialment rellevant en empreses amb imports molt elevats en aquesta partida.

Provisions
PGCA: Les provisions en el marc comptable andorrà són tractades amb una certa flexibilitat, permetent a les empreses fer reserves per a despeses futures o possibles pèrdues basades en estimacions raonables. Aquesta aproximació pot adaptar-se millor a l’entorn econòmic específic d’Andorra.

PGCE: A Espanya, la creació de provisions és subjecta a criteris molt més estrictes, amb l’objectiu de millorar la comparabilitat i la fiabilitat dels estats financers. Les empreses han de seguir guies específiques sobre quan i com es poden registrar les provisions, particularment en relació amb passius i costos incerts.

Ingressos i Despeses
PGCA: El reconeixement d’ingressos en el PGCA pot ser més flexible, permetent que les empreses reconeguin ingressos quan hi ha una certesa raonable que seran cobrats, adaptant-se així a un entorn empresarial més petit i menys previsible.

PGCE: En canvi, el PGCE, seguint les NIIF, adopta un enfoc més rigorós per al reconeixement d’ingressos, exigint que els ingressos només es reconeguin quan la transferència de tots els riscos i beneficis ha ocorregut, i quan l’ingrés és mesurable fiablement.

---

Apreciació general

Les diferències en el tractament de partides comptables específiques entre el PGCA i el PGCE il·lustren com les normatives comptables estan profundament influïdes pel context econòmic, legal i de mercat de cada país. Per a les empreses que operen a Andorra i Espanya, comprendre aquestes diferències és vital per garantir que els seus estats financers compleixen amb les exigències legals i reflecteixen fidedignament la seva situació financera. Aquesta comprensió ajuda també a preparar les empreses per a operacions transfrontereres, assegurant coherència i transparència en la seva comptabilitat.